Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Comentari:

• Autor teatral, periodista, traductor, Joan Oliver utilitzava el pseudònim de Pere Quart per a la poesia.

• Irònic, escèptic i pessimista; inconformista i radical defensor de la justícia i de la llibertat.

• Es decantava per una poesia filosòfica, de l'experiència i irònica.

• Tendeix al vers lliure i al to col·loquial.

• En els seus inicis de poeta la seva crítica està més propera a l'avantguarda actitud molt provocativa de caràcter antiburgès.

• Un cop superada la situació moral de tristesa i melangia que es manifesta als llibres de l'exili i del retorn (Saló de tardor (1947) i Terra de naufragis del 1955) hi domina un to elegíac.

• No abandona mai el seu interès pel moment des d'una perspectiva individual i civil.

• “Corrandes d'exili”, incloses dins de Saló de tardor.

• La corranda és una cançó popular curta, generalment composta per 4 versos heptasíl·labs amb rima creuada.

  
  

El Pendís

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!

Comentari:El pendís” pertany a L'alta llibertat, de 1920.

L'alta llibertat planteja el tema de la dona artista, que busca la seva identitat en la societat.

El tema d'”El pendís”, en concret, és la reflexió sobre la dificultat de trobar aquest espai físic i mental.

Anuncia el conflicte en la primera estrofa (el privilegi de dedicar-se a “ésser i sentir”, d'atendre a la creació), es contraposa, en el present, en un concís “Mes ara”, que dóna inici a la reflexió interna, a la lluita psicològica i mental per guanyar la partida, la qual es concreta en l'oposició dalt / baix de les estrofes següents.

La vida de la poeta rodola per un pendent. “Un pas amunt i en llisco sis”. “Si em vull salvar, / bé cal pujar”.

El seu estat de revolta no pot amagar la confusió (“Sóc no sé on”) i la desolació, posades en evidència en la imatge final del moribund.

De rima regular segons l'esquema aabAbaab, cada estrofa combina el vers de 4 síl·labes amb l'octosíl·lab

.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.

Oda la Pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Comentari:

Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid. Va ser publicada a l' any 1833 en el diari “El Vapor”. És un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenòmen de “La Renaixença”.

És un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis estrofes de vuit versos, de versos alexandrins, d’art major.

La Pàtria presenta dues finalitats: una de general, elogiar la pàtria i l’elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.

No el prengueu, el fals marit

NO EL PRENGUEU, EL FALS MARIT

Això és una viadera

No el prengueu el fals marit,

Jana delgada!

I No el vulgueu, qui ha perjurat

i és un pec mal ensenyat,

Jana delgada.

II No el vulgueu el mal marit,

que és un betzol ensopit,

Jana delgada.

III Que és pec mal ensenyat,

no sigui per vós amat,

Jana delgada.

IV Que és un betzol ensopit,

no jegui amb vós al llit,

Jana delgada.

V No sigui per vós amat,

més val l’altre, d'amagat,

Jana delgada.

VI Que no jegui amb vós al llit.

Molt més us hi val l’amic,

Jana delgada.

Comentari:

Aquest poema titulat No el prengueu, el fals marit el va escriure Cerverí de Girona. És considerat l'últim gran poeta de la tradició trobadoresca a Catalunuya. Per tant el poema el situem a l'Edat Mitjana.

Aquest poema es basa en el tema més conegut dels trobadors en l'aspecte de la lírica amoros, l'amor cortés. Aquest amor és entre la midons o dama i el trobador, és a dir una relació extramatrimonial de la dama. El trobador era ajudat pel seu company conegut com l'amic i, la seva funció era avisar quan estava a punt de sortir el sol, per tal que no es descobrís aquest amor. El trobador en senyal de sàtira anomenava al marit de la dama gilós, que tenia un seguit de vasalls pendents de vigilar a la dama a la nit. Aquests vassalls eren anomenats lausangiers. Dins del poema a la dama l'anomena Jana abrinada i la sàtira que realitza en vers al marit s'observa durant tot el poema. Per finalitzar l'últim element que podem observar és l'intent de persuació del trobador cap a la dama en els versos setze i dinou.

Josep Vicenç Foix

Sol, i de dol

 

POEMA AMB UN VOCABULARI MÉS ACTUAL:

Sol, i dol, i amb vestimenta antiga,

Em veig sovint per fosques solituds,

En prats desconeguts i munts de pissarra

I clots profunds que m’aturen, astuts.

I dic: ¿On sóc? ¿ Per quina terra vella

- Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Desitges boig? Vers quina meravella

D’astre ignorat m’adreço passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge

De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:

Jo m’hi sento familiar; i, en desert sense estany.

El cim d’una muntanya de neu, jo retrobo el paisatge

On ja hi havia estat, i , de Déu, el parany

Per heure’m tot. O del diable engany.

COMENTARI:

Fa servir un lèxic medievalitzant (arqueismes)

Aquest sonet pertany ; Sol, i de dol. Publicat entre el 1913-1927. 

El tema del poema Sol, i de dol reflecteix el protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, es pregunta a si mateix on es troba i això li provoca un estat d’ansietat, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és estrany i retroba els paisatges on passejava. Finalment els últims versos ens explica el sentiment passiu,i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent.

L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari on se sent perdut per els elements de la natura.

“ Sol, i de dol” no vol dir <<vestit de dol>>, sinó <<trist, dolorós>>.

FORMA:                                                                            

Sol, i de dol és un sonet format per quatre estrofes: les dues primeres, formades per quatre versos, dos quartets i les dues últimes formades per tres versos, dos tercets. 

La rima és consonant i l’estructura mètrica és 10A , 10B, 10A , 10 B / 10A , 10B , 10A , 10B / 10C , 10D, 10D / 10C 10D 10D.  És art major.

En el poema hi ha tres interrogacions retòriques en el segon quartet: “¿On só? ¿Per quina terra vella- Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts?” . També hi ha una anàfora en els versos quart i cinquè : “i”.  A les tres primeres estrofes hi ha una al·literació, ja que es repeteix molt el so “s”.

En el vers tretze i catorze hi trobem una antítesis: “ Déu i diable”.  També hi trobem una contradicció al vers desè: “l’estrany no n’és estrany” significa que el primer instant el lloc no era reconegut fins que li va resultar familiar.

Grup: Queralt Campàs, Albert Abad, Andrea Ferrer

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

Em veig sovint per fosques solituds,

En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m’aturen, astuts

I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella

-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,

Deleges foll? Vers quina meravella

D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge

De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:

Jo m’hi sent nat; i, en desert sense estany.

O et tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure’m tot. O del diable engany.

PERE QUART_ VACANCES PAGADES

PERE QUART_ VACANCES PAGADES

He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig -
no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Abans de comentar estrofa per estrofa, és curiós que el títol ironitzi tan un poema com aquest. Un poema molt sentimental i trist, ja que l’autor se sent incomprès i decideix anar-se’n de la seva terra a fer unes “Vacances pagades”. Vacances, perquè marxa de la seva terra a una altra, però no per gust, sinó per necessitat, i pagades es pot entendre com alguna cosa guanyada desprès de la guerra civil, però en el sentit negatiu.

És un poema que reincideix en el tema de l’exili. S’inicia amb dos versos reblats pel terme “amén”, que significa, “així sigui”, és a dir, demana o espera, que quan marxi no tingui perquè tornar, tot i que té que tornar perquè és vell (fixem-nos que en aquesta no diu “amén”), desprès torna a marxar, i torna a demanar que així sigui.
És veritat, que hem dit que vol marxar per necessitat. En realitat, aquesta necessitat és simbòlica, i és que, ell no se sent bé i ell és qui decideix marxar per no tornar viure en una terra feixista.

A la cinquena estrofa, acaba identificant-se amb Job, un personatge bíblic que va ser posat a prova per el diable amb permís de Déu per saber si realment tenia fe amb Déu, i és que Job vivia extremadament bé, era ric i tenia tot el que volia, i Déu creia que amb aquesta situació tenir fe amb Déu era fàcil. Desprès de passar per la misèria i continuar tenint fe, Job passà la prova. Aquesta identificació amb Job tan abstracta (perquè no ens acaba de dir el perquè), la podem entendre de dues maneres:
- Que la guerra civil acaba sent una prova com la que Satanàs li realitzà a Job, per mesurar la fe amb Déu. - O bé, aquesta identificació pot estar concretada en l’estat miserable de rebuig i marginació que tingué Job durant la prova, un estat simbòlic al que té Pere Quart quan s’ha d’exiliar i “rebutjar” la seva pàtria, és a dir, un rebuig per part del país i una marginació d’ell quan té que anar a un altre país.
A la sisena estrofa, ja agafa aquest tren que el portarà lluny de la seva pàtria, i si ens hi fixem, aquest tren i aquestes vacances estan totalment ironitzades per un sentiment de rebuig davant la guerra. Torna a fer referència a aquest allunyament de la seva pàtria (el rebuig que hem estat dient quan parlàvem de Job), i finalment hi ha una dissolució d’uns sentiments d’amor que tenia per la pàtria, amb uns sentiments de vergonya davant la guerra. “Oh terra sense cel!” junt amb la sisena estrofa acaben marcant la desesperació i desesperança que Oliver té.

I ja les últimes estrofes, desprès d’haver fet una reflexió, ja marxa segur d’aquella terra feixista que se sent avergonyit, cap a una nova terra desconeguda per ell. A quatre potes, com els prehistòrics (ja que surt d’un país en guerra, que no ha evolucionat), marxa cap a una tenebra vida, on tot és estranger. S’ha exiliat.

Important destacar, els últims dos versos que fan referència a Déu (ja tractat a les anteriors estrofes amb Job). Ironitzant, per variar, quan diu que Déu és exiliat, i és que, dolorit Oliver, no entén com Déu ha pogut desocupar-se del patiment dels exiliats.

Els colors del comentari concorden amb els colors del poema, on podem concretar la informació del comentari.

- Raquel i grup