viernes, 27 de mayo de 2011

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.


Comentari:


  • Autor teatral, periodista, traductor, Joan Oliver utilitzava el pseudònim de Pere Quart per a la poesia.

  • Irònic, escèptic i pessimista; inconformista i radical defensor de la justícia i de la llibertat.

  • Es decantava per una poesia filosòfica, de l'experiència i irònica.

  • Tendeix al vers lliure i al to col·loquial.

  • En els seus inicis de poeta la seva crítica està més propera a l'avantguarda actitud molt provocativa de caràcter antiburgès.

  • Un cop superada la situació moral de tristesa i melangia que es manifesta als llibres de l'exili i del retorn (Saló de tardor (1947) i Terra de naufragis del 1955) hi domina un to elegíac.

  • No abandona mai el seu interès pel moment des d'una perspectiva individual i civil.

  • “Corrandes d'exili”, incloses dins de Saló de tardor.

  • La corranda és una cançó popular curta, generalment composta per 4 versos heptasíl·labs amb rima creuada.


El Pendís

Jo deia ahir:

ésser i sentir,

fortuna rara.

Per què la gent -rosec mesquí-

no se n'amara,

d'ésser i sentir?

I era per mi

goig pur. Mes ara,

per un pendís

rodoladís

jo faig ma via.

Un pas amunt i en llisco sis.

Si defallia,

per mon pendís

tan dret i llis

rodolaria.

Si em vull salvar,

bé cal pujar,

no mirar enrere.

Enlaire sols puc esguardar,

que en la vorera

l'herba es secà

i es revoltà

sa cabellera.

I els arbres són

d'un sol pregon

la immòbil presa;

tot el brancatge acota el front,

i gran feresa

dins mi es difon.

Sóc no sé on,

re no es palesa.

Res ni ningú

no se m'enduu.

La mà amorosa,

l'esguard serè i el pas segur,

la remorosa

parla d'algú

que al cor tan nu

fos venturosa,

tot, lentament,

sens frisament,

fuig de ma ruta.

Pel món tingués com el morent

l'ànima eixuta,

i aquell frement

deseiximent

que res no immuta!


Comentari:El pendís” pertany a L'alta llibertat, de 1920.

L'alta llibertat planteja el tema de la dona artista, que busca la seva identitat en la societat.

El tema d'”El pendís”, en concret, és la reflexió sobre la dificultat de trobar aquest espai físic i mental.

Anuncia el conflicte en la primera estrofa (el privilegi de dedicar-se a “ésser i sentir”, d'atendre a la creació), es contraposa, en el present, en un concís “Mes ara”, que dóna inici a la reflexió interna, a la lluita psicològica i mental per guanyar la partida, la qual es concreta en l'oposició dalt / baix de les estrofes següents.

La vida de la poeta rodola per un pendent. “Un pas amunt i en llisco sis”. “Si em vull salvar, / bé cal pujar”.

El seu estat de revolta no pot amagar la confusió (“Sóc no sé on”) i la desolació, posades en evidència en la imatge final del moribund.

De rima regular segons l'esquema aabAbaab, cada estrofa combina el vers de 4 síl·labes amb l'octosíl·lab

.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien –ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
-És el senyor de cada dia.




Oda la Pàtria

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
com guarda vigilant cobert de boira e neu
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d’arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.


Comentari:


Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid. Va ser publicada a l' any 1833 en el diari “El Vapor”. És un cant d´enyorança de Catalunya i d´exaltació de la llengua. Va ser considerat com l´iniciador del Romanticisme català i del fenòmen de “La Renaixença”.


És un poema culte en llengua catalana que està dividit en sis estrofes de vuit versos, de versos alexandrins, d’art major.


La Pàtria presenta dues finalitats: una de general, elogiar la pàtria i l’elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.





No el prengueu, el fals marit

NO EL PRENGUEU, EL FALS MARIT

Això és una viadera
No el prengueu el fals marit,
Jana delgada!
I No el vulgueu, qui ha perjurat
i és un pec mal ensenyat,
Jana delgada.
II No el vulgueu el mal marit,
que és un betzol ensopit,
Jana delgada.
III Que és pec mal ensenyat,
no sigui per vós amat,
Jana delgada.
IV Que és un betzol ensopit,
no jegui amb vós al llit,
Jana delgada.
V No sigui per vós amat,
més val l’altre, d'amagat,
Jana delgada.
VI Que no jegui amb vós al llit.
Molt més us hi val l’amic,
Jana delgada.

Comentari:

Aquest poema titulat No el prengueu, el fals marit el va escriure Cerverí de Girona. És considerat l'últim gran poeta de la tradició trobadoresca a Catalunuya. Per tant el poema el situem a l'Edat Mitjana.


Aquest poema es basa en el tema més conegut dels trobadors en l'aspecte de la lírica amoros, l'amor cortés. Aquest amor és entre la midons o dama i el trobador, és a dir una relació extramatrimonial de la dama. El trobador era ajudat pel seu company conegut com l'amic i, la seva funció era avisar quan estava a punt de sortir el sol, per tal que no es descobrís aquest amor. El trobador en senyal de sàtira anomenava al marit de la dama gilós, que tenia un seguit de vasalls pendents de vigilar a la dama a la nit. Aquests vassalls eren anomenats lausangiers. Dins del poema a la dama l'anomena Jana abrinada i la sàtira que realitza en vers al marit s'observa durant tot el poema. Per finalitzar l'últim element que podem observar és l'intent de persuació del trobador cap a la dama en els versos setze i dinou.

miércoles, 25 de mayo de 2011

Josep Vicenç Foix

Sol, i de dol
 
POEMA AMB UN VOCABULARI MÉS ACTUAL:

Sol, i dol, i amb vestimenta antiga,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats desconeguts i munts de pissarra
I clots profunds que m’aturen, astuts.

I dic: ¿On sóc? ¿ Per quina terra vella
- Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Desitges boig? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreço passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sento familiar; i, en desert sense estany.

El cim d’una muntanya de neu, jo retrobo el paisatge
On ja hi havia estat, i , de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.


COMENTARI:
Fa servir un lèxic medievalitzant (arqueismes)
Aquest sonet pertany ; Sol, i de dol. Publicat entre el 1913-1927. 
El tema del poema Sol, i de dol reflecteix el protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, es pregunta a si mateix on es troba i això li provoca un estat d’ansietat, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és estrany i retroba els paisatges on passejava. Finalment els últims versos ens explica el sentiment passiu,i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent.
L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari on se sent perdut per els elements de la natura.
“ Sol, i de dol” no vol dir <<vestit de dol>>, sinó <<trist, dolorós>>.
FORMA:                                                                            
Sol, i de dol és un sonet format per quatre estrofes: les dues primeres, formades per quatre versos, dos quartets i les dues últimes formades per tres versos, dos tercets. 
La rima és consonant i l’estructura mètrica és 10A , 10B, 10A , 10 B / 10A , 10B , 10A , 10B / 10C , 10D, 10D / 10C 10D 10D.  És art major.
En el poema hi ha tres interrogacions retòriques en el segon quartet: “¿On só? ¿Per quina terra vella- Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts?” . També hi ha una anàfora en els versos quart i cinquè : “i”.  A les tres primeres estrofes hi ha una al·literació, ja que es repeteix molt el so “s”.
En el vers tretze i catorze hi trobem una antítesis: “ Déu i diable”.  També hi trobem una contradicció al vers desè: “l’estrany no n’és estrany” significa que el primer instant el lloc no era reconegut fins que li va resultar familiar.

Grup: Queralt Campàs, Albert Abad, Andrea Ferrer
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts
I dic: ¿On ? ¿Per quina terra vella
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i, en desert sense estany.
O et tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.


martes, 24 de mayo de 2011

PERE QUART_ VACANCES PAGADES


PERE QUART_ VACANCES PAGADES


He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig -
no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.


Abans de comentar estrofa per estrofa, és curiós que el títol ironitzi tan un poema com aquest. Un poema molt sentimental i trist, ja que l’autor se sent incomprès i decideix anar-se’n de la seva terra a fer unes “Vacances pagades”. Vacances, perquè marxa de la seva terra a una altra, però no per gust, sinó per necessitat, i pagades es pot entendre com alguna cosa guanyada desprès de la guerra civil, però en el sentit negatiu.

És un poema que reincideix en el tema de l’exili. S’inicia amb dos versos reblats pel terme “amén”, que significa, “així sigui”, és a dir, demana o espera, que quan marxi no tingui perquè tornar, tot i que té que tornar perquè és vell (fixem-nos que en aquesta no diu “amén”), desprès torna a marxar, i torna a demanar que així sigui.
És veritat, que hem dit que vol marxar per necessitat. En realitat, aquesta necessitat és simbòlica, i és que, ell no se sent bé i ell és qui decideix marxar per no tornar viure en una terra feixista.

A la cinquena estrofa, acaba identificant-se amb Job, un personatge bíblic que va ser posat a prova per el diable amb permís de Déu per saber si realment tenia fe amb Déu, i és que Job vivia extremadament bé, era ric i tenia tot el que volia, i Déu creia que amb aquesta situació tenir fe amb Déu era fàcil. Desprès de passar per la misèria i continuar tenint fe, Job passà la prova. Aquesta identificació amb Job tan abstracta (perquè no ens acaba de dir el perquè), la podem entendre de dues maneres:
- Que la guerra civil acaba sent una prova com la que Satanàs li realitzà a Job, per mesurar la fe amb Déu. - O bé, aquesta identificació pot estar concretada en l’estat miserable de rebuig i marginació que tingué Job durant la prova, un estat simbòlic al que té Pere Quart quan s’ha d’exiliar i “rebutjar” la seva pàtria, és a dir, un rebuig per part del país i una marginació d’ell quan té que anar a un altre país.
A la sisena estrofa, ja agafa aquest tren que el portarà lluny de la seva pàtria, i si ens hi fixem, aquest tren i aquestes vacances estan totalment ironitzades per un sentiment de rebuig davant la guerra. Torna a fer referència a aquest allunyament de la seva pàtria (el rebuig que hem estat dient quan parlàvem de Job), i finalment hi ha una dissolució d’uns sentiments d’amor que tenia per la pàtria, amb uns sentiments de vergonya davant la guerra. “Oh terra sense cel!” junt amb la sisena estrofa acaben marcant la desesperació i desesperança que Oliver té.

I ja les últimes estrofes, desprès d’haver fet una reflexió, ja marxa segur d’aquella terra feixista que se sent avergonyit, cap a una nova terra desconeguda per ell. A quatre potes, com els prehistòrics (ja que surt d’un país en guerra, que no ha evolucionat), marxa cap a una tenebra vida, on tot és estranger. S’ha exiliat.

Important destacar, els últims dos versos que fan referència a Déu (ja tractat a les anteriors estrofes amb Job). Ironitzant, per variar, quan diu que Déu és exiliat, i és que, dolorit Oliver, no entén com Déu ha pogut desocupar-se del patiment dels exiliats.

Els colors del comentari concorden amb els colors del poema, on podem concretar la informació del comentari.

- Raquel i grup

jueves, 19 de mayo de 2011

Rosa Leveroni, "elegies de la represa, VI"

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si no trobo raons. ¿Però podria

dir-te del rossinyol la meravella

ni el batec de la sang, ni la segura

dolcesa de l'arrel dins de la terra,

ni aquest plorar suau de les estrelles?

¿És que sabries, cert, l'ardent misteri

d'unes ales signant l'atzur en calma,

o el fluir de la font, o de la branca

aquest respir beat quan l'aire passa?...

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure't com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...


En aquest poema podem identificar un paral·lelisme en el primer vers, que es repeteix més a l'inici de l'última estrofa del poma. A més trobem grans preguntes retòriques, on es fa una enumeració de diferents elements naturals i de la vida. A més a més trobem diferents personificacions com ara "el plorar suau de les estrelles", ja que les estrelles en si no poden plorar. Per finalitzar el poema podem torbar dos hipèrboles, on s'exagera l'amor que ella sent, i més personificacions tractant a la Mort com quelcom personal.


lunes, 16 de mayo de 2011

“És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix

'“És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX --> el grup el formem la Claudia Codina, Marina Alomà i Jordi Farnés

Aquí us deixo el comentari de l'autor i l'època per si algú no li queda clar a classe.


Josep Vicenç Foix el situem en el període de les avantguardes, concretament en la segona avantguarda, inicia una intensa intel·lectual i periodística. Es vincula a les posicions radicals i progressistes com les d’Acció Catalana. Va dirigir per encàrrec del conseller de Cultura de la Generalitat la Revista de Catalunya. Va interrompre qualsevol mena d’activitat literària i intel·lectual durant els anys de la guerra i els primer anys de la postguerra. Ell sempre diu que li exalta el nou i m’enamora el vell, una frase que pot donar a entendre la referencia a innovació i tradició ja que en la seva poesia hi predomina la voluntat de síntesi i d’harmonia ideal que lluita per acordar realitats confrontades. Cal saber que Foix es va refuigiar en el surrealisme, tot i que la irracionalitat era absolutament contrària al seu tarannà.

domingo, 15 de mayo de 2011

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no
remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla
poruga,
vinyes verdes vora el mar.


Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la
userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar
vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al
llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
pàmpol d'or,
aigua, penyal i
basarda.

Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre,

Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!


Josep Maria de Segarra

 Barcelona, 1894-1961
 D'ascendència aristocràtica tant per part de mare com de pare. 
  Estudià batxillerat entre Reus i Barcelona. Cursà estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid, carrera que abandonà per dedicar-se a la literatura, on desplegà el seu talent creatiu en tots els camps que li podien reportar beneficis econòmics: el teatre, el periodisme, les cançons o els espectacles de varietatsJa a l'any 1913 havia guanyat l'Englantina d'Or en els Jocs Florals de Barcelona. 
L'esclat de la Guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.
Va morir a Barcelona quan intentava aconseguir finançament per a escriure un llibre sobre Roma.

GRUP: Andrea Ferrer, Queralt Campàs, Albert Abad

COMENTARI:
En el paisatge que descriu es transmet el plaer de viure, l'optimisme i la bellesa. Va ser escrita a principis del segle XX. Les vinyes de les quals es parla les podem situar a la Costa Brava.
El gènere que s'evidencia en aquest poema és el de la cançó, ja que les paraules " Vinyes verdes" es repeteixen al principi de totes les estrofes (dona musicalitat). El vocabulari que s'utilitza és un vocabulari descriptiu i ric en adjectius i molt verosímil.
Si ho analitzem per estrofes podem veure que:

Estofa 1: Les fulles que encara són petites, a causa de que no bufa el vent, poden anar creixent i fent-se verdes.
Estrofa 2: En aquesta fa un comparació entre una altra planta, la userda, i diu que les vinyes són més fines. També compara els dos colors que ressalten, per una part el verd de les vinyes i per l'altra el blau del mar.
Estrofa 3: Les vinyes estan en repòs comparant-les amb la petita nau de veles que passa pel mar. Diu que sobre aquesta vinclen el cos per a veure'l, sense decantar-se massa.
Estrofa 4: En la quarta, ja han crescut molt i relata que el raïm i el cep ja estan tallats i, s'assequen al terra.
Estrofa 5: Fa com una despedida al seu voltant, a les gavines i als llaguts. Això és degut a que les vinyes ja se'n van a ser elaborades per fer altres productes.
Estrofa 6: Fa com una enumeració per descriure a les vinyes.
Estrofa 7: Per concloure, recorda les vinyes que, a causa del sol, canviaven la tonalitat del verd. I després exclama que sempre els fagin companyia.


 MÈTRICA:

Dos dels recursos més utilitzats en aquests versos és el de l'el·lisió (supressió en la pronúncia de una de les vocals en contacte en el mateix vers) i el de l'anàfora, ja que al principi de molts d'aquests es repeteixen les paraules "Vinyes verdes", acompanyades sempre d'adjectius.

També podem trobar epítets (adjectius innecessaris), com "blau mariner" o "dolç repòs" i enumeracions, com succeeix a la sisena estrofa "raïm negre, pàmpol d'or, aigua, penyal i besarda".

Es podria percebre una al·literació, ja que "Vinyes verdes vora el mar" poden considerar-se paraules eufòniques (són agradables a l'oïda).

A més, podem trobar clarament un símbol en la contínua aparició del color verd: aquest es referix a la joventut, a l'alegria i, en aquest cas, a una època productiva.

TEODOR LLORENTE_ VORA EL BARRANC DELS ALGADINS



TEODOR LLORENTE_ VORA EL BARRANC DELS ALGADINS


Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor enxica.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas, demà, guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles,
vora el barranc dels Algadins!



Aquest poema de Teodor Llorente ens descriu un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià transformat profundament per l’acció humana. Una transformació, d’un autèntic barranc, a un pla dedicat al conreu de tarongers. La seva infantesa i les seves vivències les immortalitzà davant aquell paisatge, i en el mas on va viure, on abans hi havia quatre palmeres i ara tan sols dues. Si ens hi fixem, el poema és una exaltació de la vida natural, desprès d’una aguda reflexió sobre el pas del temps integrada per l’autor. Podem veure que en cada estrofa, el primer i l’últim vers és exactament igual, i és que ens recorda, que és un poema per i del barranc dels Algadins, on ens dóna una visió temporal (amb records i amb el present) d’aquell (i d’aquest) magnífic paisatge.




Anem ara a representar amb colorets tot el que hem dit, fixeu-vos:

En la primera estrofa, l’autor descriu l’aroma que desprenen els tarongers amb un sentiment positiu i li agrada que es trobin en aquell pla dedicat només a ells, i ens introdueix aquell mas on va viure, recordant-nos que dins hi ha una grans records de la seva infantessa. Un poema sentimental i personal, perquè tot i que podem arribar fàcilment als seus sentiments, és un poema entre aquell mas i aquell paisatge i, Llorente, uns records plasmats, simplement, en un paper. Fixeu-vos-hi, que els records de la seva infantessa són aquells que més el lliguen en el paisatge, i és que sense aquelles vivències, segurament seria un paisatge com un altre, per això afirmem aquesta connexió entre el paisatge i el poeta.

En la segona estrofa, descriu aquelles palmeres que es troben vora el barranc, que recordem que en la seva infantessa hi havia quatre, i ara tan sols dues. I a més, descriu aquells pardals que s’hi troben feliços en aquelles palmeres, i que canten fent vibrar el cor de l’autor.

En la darrera estrofa, fa una descripció en general del barranc, l’aigua que hi corre, una aigua transparent amb espills on els llampecs s’hi veuen reflectits. Quan cau el sol, els caçadors surten a caçar els ànecs silvestres. Hi ha vida en aquell barranc!

I finalment, la quarta estrofa, és una reflexió del autor amb un to totalment nostàlgic. Ell ha gaudit veient i recordant aquell paisatge que formà part de la infantesa, i s’adona que segueix viu i li agrada aquest sentiment. Però,
mentre aquest paisatge segueixi per sempre restant, ell no ho farà, ell marxarà i no podrà sentir mai més aquest paisatge tan viu.


Conclusió: L’autor exposa l’amor cap a la seva terra amb un poema entenedor i senzill que captiva precisament per això. L’autor està parlant del lloc on vivia de petit i d’on té tants records, i que ara enyora i n'exalta la bellesa de la natura.



- Raquel i grup.

sábado, 14 de mayo de 2011

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL_ A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL





BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL_ A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.


Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.



Aquest poema de Pòrcel, ja introdueix el tema a tractar en el títol: Una Mallorca durant la guerra civil, és a dir, en mans feixistes. En concret, ens descriu sentimentalment el paisatge mallorquí amb un to nostàlgic, ja que està enyorat d’ell. Mallorca és la seva terra, i ara a causa de l’exili la té que abandonar, però ell està orgullós i resumeix el sentiment en el penúltim vers: “Tota la meva vida es lliga a tu”.

Oficialment, el poema està dividit en tres parts, tot i que visualment només diferenciem dues. La primera la conformen els versos de l’1 al 10, i trobem una descripció del paisatge mallorquí (color blau): els camps verds, les arbredes, el color blau del mar que es retalla en les muntanyes, el de les pedres, la pluja... no obstant, aquesta descripció ens la relata a partir dels seus records, és a dir, no és una percepció en present de l’autor, són simples RECORDS (lògicament representats amb blau). La segona part va dels versos 11 al 17, aquí trobem una oposició directa amb la primera part, ens situem en el PRESENT, ja no són records, i els elements de la natura s’han transformat en els seus contraris (representats amb verd): els camps verds s’han cremat, les arbredes ara són jardins i l’atzur passa a ser el capvespre. Un paisatge causat per la guerra. I finalment, la tercera part la formen els dos últims versos, on l’autor, orgullós de la seva terra, s’ UNEIX amb ella a l’igual que la NIT I LES FLAMES A LA FOSCA.

Un poema que ens toca l’ànima ja que ha sigut una guerra recent, històricament parlant, i tenim consciència de que va ser un perjudici en tots els àmbits. Amb aquest poema podem veure com en un àmbit individual (ja que són els sentiments del poeta) i emocional, la guerra va marcar a Bartomeu Rosselló-Pòrcel.


- Raquel i grup.





MARIA ANTÒNIA SALVÀ_ L'ENCÍS QUE FUIG





MARIA ANTÒNIA SALVÀ_ L’ENCÍS QUE FUIG

Boira que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,

rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.

Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida
quan passa pel món,
que en sa escomesa
ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!

Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment
l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el
neguit de sentir-la passar?

Oh aquell desfici (intranquil•litat)
qua mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim
o fontana d'argent!





Aquest poema de Mª Antònia Salvà, es troba dins del llibre “Espigues en flor “ prologat per Jacint Carner, amb el qual tenien una gran amistat i una mútua admiració.



El poema és simple, és un ELOGI i una ADMIRACIÓ constant cap a la natura. Salvà, percep la natura, la sent, i a més, ens dóna a conèixer com se sent ella davant aquesta. Amb un to, però, nostàlgic, ja que és conscient que aquesta natura desapareix, deixant això si, una essència i un record. Per tant, quan ella percep la naturalesa la frueix perquè sap que de seguida s’allunyarà i es fondrà. Aquest sentiment d’allunyament resta en la vida d’una persona que l’ha sentida passar; aquella que no la sap sentir, no copsarà el neguit i el desfici de sentir-la marxar, perquè no l’haurà sentida arribar.

Ara, seguint la mateixa dinàmica que el primer poema penjat, ressaltarem amb colors totes aquelles parts que ens poden ajudar a entendre millor el comentari previ.
Primer de tot, hem de dir que trobem una APÒSTROFE en la última estrofa, ja que es clou amb una referència a la BOIRA DEL CIM o a la FONTANA D’ARGENT, els dos elements que obren el poema i que generen els moments de BELLESA. Aquests moments, els hem representat amb el color vermell i amb negreta, perquè són els més directes, aquells on veiem clar la admiració de Salva per la natura. El color taronja ens marca tots aquells elements de natura introduïts en les dues primeres estrofes. A més, hem de diferenciar com se sent ella davant la natura, i com la sent, és a dir, com la sent passar. Respectivament, ho representem amb els colors verd i blau. I finalment dir, que la frase amb negreta “Encís fugitiu” l’hem marcada perquè fa referència al títol, un efecte, un sentiment que fuig.
Hem separat el poema amb dues parts, la primera part, està tota escrita amb cursiva i la segona normal, i és que, creiem que la primera part introdueix aquesta natural que percep, i que en la segona ja ens mostra la seva relació subjectiva amb la natura.




La veritat és que ens agrada molt llegir poemes tan sentimentals perquè ens permeten arribar més directament als sentiments de l’autora i així entendre-la millor.



Raquel i grup.

RAMON LLULL_ A VÓS, DONA VERGE SANTA MARIA



Primer de tot dir, que sentim molt no haver pujat els poemes quan tocava. Esperem que ara també serveixin!



A VÓS, DONA VERGE SANTA MARIA

A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler, qui•s vol enamorar
de vós tan fort que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui és maire d'amor.
Qui vós no vol, no ha d'on s'enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e•l saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què•ls faria?
E vós, Dona, si•us plai, façats membrar,
entendre, amar a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels convertir, preïcar,
e•ls crestians facen pacificar.


Mant hom se vana que morria
pel vostre fill, si loc venia;
mas paucs són cells qui•l vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.



Deixant de banda una mica la vida de Llull que literàriament no ens interessa, passarem a la informació que li puguem extreure.



El tema principal d’aquest poema, introduït ja en el títol, és l’amor per la Mare de Déu. Trobador i compositor, Llull aplica les tècniques formals i temàtiques de l’amor cortès, per fer una cançó d’amor religiós. Exalta la importància de la Mare de Déu, per acabar pregant-li que molts vagin a Síria a predicar i a convertir infidels. Recordem que Llull va sentir la crida de Déu, i a partir d’aquest fet, sentí la responsabilitat de predicar la religió cristiana, aconseguint així, que tots aquells que no ho eren, acabessin creient i estimant a la verge Maria. Una de les tècniques que fa servir Llull, s’anomena “Contrafer a l’espiritual”, i és que, els dos versos de la primera cobla (ja que el poema està organitzat amb tres cobles) expressen DIRECTAMENT l’amor per la Mare de Déu, però la resta de versos si substitueixes el nom de la verge Maria, pel d’una dona, li acabes donant un sentit profà a l’amor.

En el poema penjat, hem volgut diferenciar diferents aspectes. Totes aquelles oracions que transmeten aquest amor estan de color blau, i les paraules en lila, van relacionades amb el prec que Llull li fa a la Mare de Déu. I els últims dos versos, de color verd, són en conclusió a la cobla segona, on Llull transmet aquesta valentia dels predicadors.


- Raquel i grup.

viernes, 13 de mayo de 2011

MÀRIUS TORRES I LA CIUTAT LLUNYANA

Màrius Torres va néixer a Lleida el 1910 i va morir a Sant Quirze Safaja el 1942. La seva obra consta aproximadament d’ uns 150 poemes. Els temes que més hi abunden són l’amor, l’amistat, la solitud, la mort... íntimament units a la seva trajectòria vital. Per altra banda va haver de competir amb el silenci de la postguerra i el desconeixement de la seva obra. La seva poesia es classificaria dins de la corrent simbolista dels anys XX.
El simbolisme va ser un moviment artístic que tracta de traduir el món espiritual de l’artista amb signes de la realitat sensible.

El poema “LA CIUTAT LLUNYANA” és un sonet format per versos de 14 síl•labes, és a dir d’art major, i aquest tipus de vers s’anomena “vers alexandrí”. L’esquema rítmic d’aquest poema es ABAB per als quartets, i CDD per ambdós tercets encadenats. El tòpic literari que es representa en aquest poema és:
• Contemptus mundi: L’autor sent un menyspreu degut a l’enfonsament de la seva ciutat, que suposadament per la època en la qual va conviure, va acabar en mans dels franquistes.
Aquest poema es pot dividir en 2 parts:
• 1a part: Comprèn els 2 primers quartets de la obra. Descriu la seva ciutat enfonsada.
• 2a part: La conclusió és un crit d’esperança, descriu una altra ciutat més esplendorosa que evoca més esperança en una victòria.
La conclució que podem treure d’aquest poema és que l’autor sent una gran tristesa per l’enfosament de la seva ciutat i evoca una ciutat ideal capaç de superar les circumstàncies.
Recursos literaris:

-El títol d’aquest poema és una metàfora metonímica perquè es refereix alhora a Catalunya, als catalans, però també a conceptes i idees abstractes en què els catalans havien confiat obtenir un futur més ple i lliure.
- Metàfores. (Ex: una relacionada amb la ciutat simbòlica de què parla el poeta). Ex: vers 1.
- Personificacions.
JAUME ESCRIGAS, SERGI FAJAS, GERARD CASAS