Sol, i de dol
POEMA AMB UN VOCABULARI MÉS ACTUAL:
Sol, i dol, i amb vestimenta antiga,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats desconeguts i munts de pissarra
I clots profunds que m’aturen, astuts.
I dic: ¿On sóc? ¿ Per quina terra vella
- Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Desitges boig? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreço passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sento familiar; i, en desert sense estany.
El cim d’una muntanya de neu, jo retrobo el paisatge
On ja hi havia estat, i , de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
COMENTARI:
Fa servir un lèxic medievalitzant (arqueismes)
Aquest sonet pertany ; Sol, i de dol. Publicat entre el 1913-1927.
El tema del poema Sol, i de dol reflecteix el protagonista desorientat en la natura que finalment reconeix com una terra innata. L’autor vestit d’una manera antiga, se sent perdut i sol, es pregunta a si mateix on es troba i això li provoca un estat d’ansietat, però de seguida reconeix el paisatge de fa mil anys i ja res li és estrany i retroba els paisatges on passejava. Finalment els últims versos ens explica el sentiment passiu,i dissolt en una immensitat de llocs i de moments, que pot ser bo o a la mateixa vegada dolent.
L’espai on es desenvolupa el poema és fosc i solitari on se sent perdut per els elements de la natura.
“ Sol, i de dol” no vol dir <<vestit de dol>>, sinó <<trist, dolorós>>.
FORMA:
Sol, i de dol és un sonet format per quatre estrofes: les dues primeres, formades per quatre versos, dos quartets i les dues últimes formades per tres versos, dos tercets.
La rima és consonant i l’estructura mètrica és 10A , 10B, 10A , 10 B / 10A , 10B , 10A , 10B / 10C , 10D, 10D / 10C 10D 10D. És art major.
En el poema hi ha tres interrogacions retòriques en el segon quartet: “¿On só? ¿Per quina terra vella- Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D’astre ignorat m’adreç passos retuts?” . També hi ha una anàfora en els versos quart i cinquè : “i”. A les tres primeres estrofes hi ha una al·literació, ja que es repeteix molt el so “s”.
En el vers tretze i catorze hi trobem una antítesis: “ Déu i diable”. També hi trobem una contradicció al vers desè: “l’estrany no n’és estrany” significa que el primer instant el lloc no era reconegut fins que li va resultar familiar.
Grup: Queralt Campàs, Albert Abad, Andrea Ferrer
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts
I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i, en desert sense estany.
O et tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
Crer que aquest poema és original, perquè Foix fa servir moltes paraules arcaiques. Amb aquestes paraules podem veure al interès que tenia l’autor per l’època medieval. La seva poesia està influïda per les avantguardes, especialment per el surrealisme.
ResponderEliminarFoix volia trencar amb el cubisme i el futurisme (destcats en la primera avantguarda). En la seva poesia destaca el surrealisme (com ha dit la Queralt) i les imatges oníriques(imatges com somnis) i simbòliques.
ResponderEliminar- Raquel i grup
I una altra coseta, és que "Sol i de Dol" consta de 6 seccions amb 70 sonets escrits entre el 1913 i el 1936. Hi ha una barreja de sonets italians amb els decasíl·labs catalans. Una estructura formal i amb rigor, i una riquesa verbal.
ResponderEliminar