Aigua-marina de Josep Maria de Segarra

Aigua-marina

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

COMENTARI

En aquest poema ens situem en un context mariner i marítim. Tracta el seu entorn com el món dels vius, i que té por de la mort. Finalment accepta la mort i vol aprofitar el que li queda de vida, i aprofita per declarar-se al seu amor.

Al inici del poema ens introdueix en un equilibri desitjat, és a dir, que desitja ser lliure com un ocell però no canviar mai de lloc on viure. La idea bàsica del poema és el Carpe Diem, aprofitar la vida, i suposa una vida calmada i tranquil·la en una cala que és el locus amoenus del paisatge per aconseguir l’amor.

En la segona estrofa, ens queda clar aquesta idea de viure el dia a dia sense preocupar-nos de on anirem quan morim. “Creure en la fusta del rem i en la fusta de l’ escàlem” , significa que només hem de creure allò que podem veure i sentir.

I en la tercera estrofa ens arriba la idea clau i principal del poema, l’amor, ja que diu que tot el que fem, ho hem de fer amb les parpelles obertes i el cor obert, amb els cinc sentits, sense avergonyir-se del que pugui passar durant la nit.

I en els versos de l’última estrofa veiem l’amor pur i desitjat. Fa referència a la rosa i les seves espines, com que tot amor té els seus petits entrebancs i problemes, però que, malgrat tot, és tan bell com una rosa. I fa referència al vent, element clau dels poemes de Joan Maria de Segarra, com a element que fa que l’amor entre aquesta parella sigui tan pur i clar com l’aigua marina.

MÈTRICA

En aquest poema podem observar que hi ha una gran diversitat mètrica i d’estrofes. Està estructurat en quatre estrofes de diferent nombre de versos amb un metre irregular. La majoria són heptasíl·labs, però també hi ha tetrasíl·labs, pentasíl·labs octosíl·labs i algun decasíl·lab. Aquest poema mostra una certa irregularitat de rima.

FIGURES RETÒRIQUES

voldria, ni molt ni poc : Antítesi

ésser lliure com una ala: Comparació

sense dubte, ni enveja, ni enemic: Polisíndeton

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent, : Anàfora

i el teu amor, transparent

encendre el foc

del pensament que vibra, - metàfora

rosa i espina: Antítesi

i el teu amor, transparent: Metàfora

com una aigua-marina : Comparació

Poesia recitada: http://www.youtube.com/watch?v=PAE6TY6ftu0

Cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,

¿qui sap on mena?

¿És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un camí d'enamorat,

colgat de mata?

¿És un recer per a adormir

qui passi pena?

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadament,

sota la brosta?

¿Qui sabrà mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada camí,

n'és cada vida

Aquesta poesia va ser escrita per Josep Carner. Forma part del Noucentisme.

• El tema del poema cançoneta incerta fa referència al dilema que tenim tots sobre la nostra vida, sobre el que hem de fer i el que no. Es a dir, el nostre destí.

• El camí del què parla l'autor és la vida. El problema que planteja és que no sap que l'esperarà.
• Interrogació retòrica: ¿Qui sap on mena?
• Antítesi: Qui sap si trist o somrient.

La forma del poema és semblant a una cobla, amb tres estrofes de vuit estrofes, que combinen versos aparellats de set i quatre síl·labes.

"Oda a Guynemer" de Josep Maria Junoy

Com podeu veure, un cal·ligrama és una composició poètica on es juga amb la forma, tamany, col·locació dels versos buscant una imatge estètica que ens recordi a una figura determinada.

Aquest en concret, pretén fer-nos imaginar el tel blanc que deixa un avió pel seu pas pel cel, on les paraules"ciel de France" fan de núvols i a la vegada ens situen quin cel el que representa.

Oda a Espanya de Joan Maragall

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill

que et parla en llengua - no castellana:

parlo en la llengua - que m'ha donat

la terra aspra:

en 'questa llengua - pocs t'han parlat;

en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries - i els teus records,

records i glòries - només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes - vida és la sang,

vida pels d'ara - i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies - a morts els fills,

te satisfeies - d'honres mortals,

i eren tes festes - els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens

dels fills que duies - a que morissin:

somrients marxaven - cap a l'atzar;

i tu cantaves - vora del mar

com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes, - no tens ningú.

Espanya, Espanya, - retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;

que el plo' et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Aquí teniu un resum del nostre comentari:

1. INRODUCCIÓ
   • Joan Maragall va escriure “Oda a Espanya” el 1898.
   • Aquest poema forma part d’ “Els tres cants de la guerra”, que juntament amb “Els adéus” i “Cant del retorn” forma “Visions i Cants (1900).
   Aborda el tema nacionalista des de la perspectiva que prenia la política catalana a l’inici de segle XX.
2. AUTOR
   • 1860-1911
   • Era burgès, va estudiar dret i es va fer periodista.
   • Va passa per diverses etapes vitalistes i decadentistes.
   • La seva obra té una temàtica molt àmplia.
   • És el poeta més important del modernisme.
   • La seva obra mostra un concepte únic de la poesia i de la missió de poeta (guia per a la societat).
   JOAN MARAGALL
3. MOVIMENTS LITERARIS
   • Proposta de modernitzar la societat catalana.
   • Canviar a través de l’acció cultural.
   • Trencament amb la cultura oficial espanyola.
   • Incorporació dels corrents d’Europa.
   • Conflictes entre l’artista i la societat.
   • Nacionalisme
   • Natura i paisatge reflexen l’estat d’ànim.
   • Inconformisme i voluntat de lluita.
   MODERNISME
4. ESTRUCTURA
   • Oda dividida en sis quintets i dos sextetes de versos octosíl·labs amb cesura d’art menor.
   • Estofes 1 i 3: diàleg entre Catalunya i Espanya.
   • Estrofes 2 i 4: referència a la visió antiquada dels governants.
   • Estrofes 5 i 6: Reflexió sobre la mort inútil dels soldats en batalla.
   • Estrofes 7 i 8: Crida a la modernització de l’estat o a la possible independència catalana.
5. ARGUMENT
   • Catalunya parla a Espanya en català.
   • Record de que Espanya no té glòria.
   • Perquè matar si la sang és vida?
   • Record de que Espanya no té honor.
   • Reflexió de la mort inútil dels soldats en el front cubà a través de la interrogació.
   • Crida a que Espanya es salvi (modernització).
   • Comiat d’Espanya per una possible independència.
6. MÈRTICA
   • Vuit estrofes.
   • Versos octosíl·labs amb cesura (4+4), hi ha algunes irregularitats.
   • Versos d’art menor.
   • Rima - -AA-, amb irregularitats a les sextetes. La majoria són versos blancs.
   • Rima assonant.
7. FIGURES RETÒRIQUES
   • Personificació: diàleg entre Catalunya i Espanya.
   • Enumeració: “tràgica duies –a mort els fills,/ te satisfeies –d’honres mortals,/ i eren tes festes –els funerals”
   • Interrogació retòrica: “On són els barcos? –On són els fills?”
   • Anàfora: “Espanya, Espanya...”; “Salva’t, oh salva’t...”
   • Interrogació retòrica : “On ets, Espanya?”
   • Epifonema: “Adéu, Espanya!”
8. COMENTARI
   • Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba.
   • Es mostra la posició de Maragall, i dels catalans, davant la política paralitzadora del govern de la Restauració, i l’intent de canvi i de regeneració.

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall

(Poesies, 1895)



COMENTARI:

 Joan Maragall

- Va néixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1860, i va morir el 20 de desembre de 1911.

- Poeta escriptor català i un dels màxims representants de la poesia modernista.

- Va introduir bona part de la poesia alemanya traduint Nietzsche i Goethe.

- Va rebre bastants premis durant la seva carrera, d’ entre els quals destaquen els Jocs Florals de Barcelona i Badalona.

 

• Temàtica: 

§S’emmarca dins els poemes que tenen com a principal tema: la natura.

§ S’hi descriu el que observa el poeta; no embelleix el poema amb els recursos de la retòrica del paisatge.

§ Explica l’escena de com una vaca es torna cega i com va a veure aigua.

§ Hi observem la personificació fent que la vaca pugui sentir emocions humanes.

§ Fa servir la paraula viva: llenguatge espontani, sense manipulacions ni cesures retòriques

 

• Mètrica i rima:

§ Ús de versos decasíl·labs, llargs i d’art major.

• Versos bàsicament blancs i presència d’alguna rima assonant.

Va ser traduïda al castellà per l’autor Miguel de Unamuno

Vora la mar

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902) és l'escriptor català més important i representatiu del segle XIX contribuint a la Renaixença sent un dels poetes més destacats dins aquest moviment.

Vora mar gira entorn del sentit i la naturalesa de l’ofici de poeta: Verdaguer planteja una associació entre vida i ofici sota una visió romàntica.
El poema comença explicant que Verdaguer puja a un cim a meditar, vora la mar, a l’hora que s’amaga el sol, per contemplar la mar, el cel i les estrelles. Aquesta meditació és el resultat de la contemplació de la natura. A partir d’aquest moment, comença a recordar els seus antics somnis, i fa una reflexió poètica sobre la poesia i la creació poètica.

El poema descobreix un mon amagat que es troba a dins del mar, on hi ha els records i els somnis morts. Verdaguer imagina castells i riquesa, poemes que es converteixen en joguines o petxines, vaixells i illes. El poeta relaciona la grandària i la petitesa.
Finalment, el poeta diu que la poesia neix de la contemplació d’un mon exterior que cal interpretar des de l’interior, i cadascun del elements anteriors marca un element d’aquest camí.

El poema està organitzat en tres blocs de tres, quatre i tres respectivament. Els versos decasíl·labs es combinen amb els hexasíl·labs formant estrofes de quatre versos (10A/6b/10A/6b.

Al cim d'un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l'astre rei cap al ponent declina,

me'n pujo a meditar.

Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles

mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,

que m'ha aterrat lo vent,

ab ses torres i cúpules altives

d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona

joguina d'infantons,

petxines que un instant surten de l'ona

per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s'ensorren

en un matí de maig,

illetes d'or que naixen i s'esborren

del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència

duent-se'n ma escalfor,

com rufagada que s'endú ab l'essència

l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen

les ones que se'n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen,

digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia

tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia,

m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?

Platja del mar dels cels,

quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré ab estels?