"Elogi dels diners" de Anselm Turmeda (pag. 38 del llibre)

Diners de tort fan veritat,

i de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

puix que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords,

si diràs “jas” a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vull al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”,

vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

Papa de Roma.

Si vols haver bé o no dan

per advocat té sent “jo ha’n”.

Totes coses per ell se fan

en esta vida.

Si llegim atentament aquest poema, veiem que al cap i a la fi, no hi ha tanta diferència amb la situació econòmica d'avui. Els diners ens permeten aconseguir la majoria de coses. El que més impacta és que tot i haver passat cinc segles, la cosa segueixi igual, no creieu? Que en penseu? Doneu la vostra opinió respecte el tema :D

Aquí està la versió original del poema de "Elogi dels diners" d'Anselm Turmeda. Volia comentar que no puc penjar el powerpoint a partir del qual vam poder desenvolupar una idea molt visual del seu contingut amb la versió adaptada. Per això, comento que qualsevol persona interessada en mirar el powerpoint, no dubti en cap moment de demanar-lo, és més, crec que no estaria gens malament que el poguessiu tenir

EL PRESONER

Jordi de Sant Jordi:

“Presoner”

Deserts d'amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada, lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor, ma voluntat e pensa caitivada, me trob del tot en mal poder sotmès, no veig algú que de mé s'haja cura, e soi guardats enclòs, ferrats e pres, de què en fau grat a ma trista ventura. Eu hai vist temps que no em plasia res, ara em content de ço qui fai tristura, e los grillons lleugers ara preu més que en lo passat la bella brodadura. Fortuna vei que ha mostrat son voler sus mé, volent que en tal punt vengut sia; però no em cur, pus han fait mon dever ab tots los bons que em trob en companyia. Car pren conhort de com sui presoner per mon senyor, servint tant com podia, d'armes sobrat e per major poder, no per defaut gens de cavalleria. E prenc conhort quan no puc conquerir haver en res sens que treball no senta, mas d'altra part cuid de tristor morir com vei que el món del revers se contenta. Tots aquests mals no em són res de sofrir en esguard d'u qui el cor me destenta e em fai tot jorn d'esperança partir: com no vei res que ens avanç d'una espenta en acunçar nostre deslliurament, e més que vei ço que ens demana Sforça que no sofir algú raonament, de què llangueix ma virtut e ma força. Per què no sai ni vei res al present que em puixa dar en valor d'una escorça, mes Déu tot sol, de qui prenc fundament e de qui fiu, i·z ab qui mon cor s'esforça; e d'altra part del bon rei liberal, qui em socorrec per gentilesa granda, li qui ens ha mès del tot en aquest mal, que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda. Tornada Reis virtuós, mon senyor natural, tots al present no us fem altra demanda, mas que us record que vostra sang reial mai defallí al qui fos de sa banda.

EL PRESONER DE JORDI DE SANT JORDI

Jordi de Sant Jordi va escriure en valencià tot i que algunes vegades utilitzava paraules amb provençal. És el primer trobador valencià sent un poeta cortesà.

Jordi de Sant Jordi va escriure el presoner metre estava empresonat en una presó. Aquí escriví el poema on reflexa les seves angoixes i el seu enyorament per la vida cortesana , la seva esperança en ser alliberat per part del rei. Tot ho explica en primera persona.

Ja en la primera estrofa es pot veure un exemple de solitud

privat d’amics, de béns e de senyor

Aquesta solitud és per culpa del seu empresonament

Sóc vigilat, tancat, fermat i pres.

En la segona estrofa recorda les comoditats que tenia abans de ser empresonat.

En la tercera estrofa ens transmet que li preocupa molt el seu alliberament.

A la quarta estrofa apareix el nom de Sforza. Creiem que es refereix a l’Alfons el Magnànim, aquest li exigeix pel seu rescat unes coses que no estan al seu abast.

Per finalitzar acaba amb la tornada demanant que salvi als empresonats i que no els abandoni ja que han estat al seu costat.

El poema està format per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs. Aquests decasíl·labs tenen cesura a la quarta síl·laba. La rima és encadenada: 10A/10B/10A/10B/10C/10D/10C/10D.

lo pi de formentor de miquel costa i llobera

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals.

La balada de la garsa i l'esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

»Del mal que pas no puc guarir,

si no em mirau

ab los ulls tals, que puga dir

que ja no us plau

que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

los vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que io per vós haja a morir.»

Joan ROÍS DE CORELLA (segle XV)

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab són contrari, més compeja
I, com la mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre’ls tregües ganes me venien.

Aquesta poesia va ser escrita per Francesc Vicent Garcia.

Es tracta d’un poema amorós on predomina la utilització de figures retòriques pròpies del Barroc, ja que aquest poema pertany a aquest període.

Pel que fa a l’estructura del poema podem dir que es tracta d’un sonet:

dividit en quatre estrofes, dos quartets i dos tercets, catorze versos decasíl·labs d’art major amb rima consonant

CANÇONETA LEU I PLANA,

GUILLEM DE BERGUEDÀ

 

Cansoneta leu i plana,

leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q’es d’engan farsitz e ples.

A,Marques,Marques, Marques,

d’engan etz farsitz e ples.

II
Marques, ben aion les peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las dentz tres;
no.i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

III
Del bratz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
guardar se deu tota ves
qon qe.z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

VMarques, ben es fols qui.s vana

c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

ICançoneta lleu i plana,

lleugereta i sense ufana,
escriuré de Mon Marquès,
traïdor de Mataplana,
que d'engany és ple i obès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès

que d'engany sou ple i obès.

II
Brindo, Marquès, per les pedres
de Melgur(1), prop de Someres(2),
on, de dents, vau perdre'n tres;
prô no essent les davanteres
es pot dir que no ha estat res.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès

que d'engany sou ple i obès.

III
Vostre braç, pobreta biga,
té menys força que una figa
i el teniu bastant malmès;
si li feu fregues d'ortiga
el podreu tornar a dur estès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès

que d'engany sou ple i obès.

IV
De vós, Marquès, qui es refia
no té amor ni companyia;
i ha de tenir ben après
que amb vós pot anar de dia,
prô de nit, ai!, res de res.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès

que d'engany sou ple i obès.

VBen boig, Marquès, és qui es vana

de jeure amb vós sense b'rana
ni calces de cordovès(3);
mai cap fill de cristiana
costums tan bruts s'ha mermès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès

que d'engany sou ple i obès.