Al cim d'un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l'astre rei cap al ponent declina,

me'n pujo a meditar.

Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles

mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,

que m'ha aterrat lo vent,

ab ses torres i cúpules altives

d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona

joguina d'infantons,

petxines que un instant surten de l'ona

per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s'ensorren

en un matí de maig,

illetes d'or que naixen i s'esborren

del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència

duent-se'n ma escalfor,

com rufagada que s'endú ab l'essència

l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen

les ones que se'n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen,

digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia

tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia,

m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?

Platja del mar dels cels,

quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré ab estels?