No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
En aquest poema podem identificar un paral·lelisme en el primer vers, que es repeteix més a l'inici de l'última estrofa del poma. A més trobem grans preguntes retòriques, on es fa una enumeració de diferents elements naturals i de la vida. A més a més trobem diferents personificacions com ara "el plorar suau de les estrelles", ja que les estrelles en si no poden plorar. Per finalitzar el poema podem torbar dos hipèrboles, on s'exagera l'amor que ella sent, i més personificacions tractant a la Mort com quelcom personal.
Aquesta obra la situem a l'era de les avantguardes que cal recordar que van ser el conjunt de noves tendències artístiques que experimentaven amb les formes i lluitaven per la desaparició de les fronteres entre disciplines artístiques. Cal destacar el cubisme, el futurisme i el surrealisme.
ResponderEliminar