domingo, 15 de mayo de 2011

TEODOR LLORENTE_ VORA EL BARRANC DELS ALGADINS



TEODOR LLORENTE_ VORA EL BARRANC DELS ALGADINS


Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor enxica.
Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas, demà, guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles,
vora el barranc dels Algadins!



Aquest poema de Teodor Llorente ens descriu un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià transformat profundament per l’acció humana. Una transformació, d’un autèntic barranc, a un pla dedicat al conreu de tarongers. La seva infantesa i les seves vivències les immortalitzà davant aquell paisatge, i en el mas on va viure, on abans hi havia quatre palmeres i ara tan sols dues. Si ens hi fixem, el poema és una exaltació de la vida natural, desprès d’una aguda reflexió sobre el pas del temps integrada per l’autor. Podem veure que en cada estrofa, el primer i l’últim vers és exactament igual, i és que ens recorda, que és un poema per i del barranc dels Algadins, on ens dóna una visió temporal (amb records i amb el present) d’aquell (i d’aquest) magnífic paisatge.




Anem ara a representar amb colorets tot el que hem dit, fixeu-vos:

En la primera estrofa, l’autor descriu l’aroma que desprenen els tarongers amb un sentiment positiu i li agrada que es trobin en aquell pla dedicat només a ells, i ens introdueix aquell mas on va viure, recordant-nos que dins hi ha una grans records de la seva infantessa. Un poema sentimental i personal, perquè tot i que podem arribar fàcilment als seus sentiments, és un poema entre aquell mas i aquell paisatge i, Llorente, uns records plasmats, simplement, en un paper. Fixeu-vos-hi, que els records de la seva infantessa són aquells que més el lliguen en el paisatge, i és que sense aquelles vivències, segurament seria un paisatge com un altre, per això afirmem aquesta connexió entre el paisatge i el poeta.

En la segona estrofa, descriu aquelles palmeres que es troben vora el barranc, que recordem que en la seva infantessa hi havia quatre, i ara tan sols dues. I a més, descriu aquells pardals que s’hi troben feliços en aquelles palmeres, i que canten fent vibrar el cor de l’autor.

En la darrera estrofa, fa una descripció en general del barranc, l’aigua que hi corre, una aigua transparent amb espills on els llampecs s’hi veuen reflectits. Quan cau el sol, els caçadors surten a caçar els ànecs silvestres. Hi ha vida en aquell barranc!

I finalment, la quarta estrofa, és una reflexió del autor amb un to totalment nostàlgic. Ell ha gaudit veient i recordant aquell paisatge que formà part de la infantesa, i s’adona que segueix viu i li agrada aquest sentiment. Però,
mentre aquest paisatge segueixi per sempre restant, ell no ho farà, ell marxarà i no podrà sentir mai més aquest paisatge tan viu.


Conclusió: L’autor exposa l’amor cap a la seva terra amb un poema entenedor i senzill que captiva precisament per això. L’autor està parlant del lloc on vivia de petit i d’on té tants records, i que ara enyora i n'exalta la bellesa de la natura.



- Raquel i grup.

2 comentarios: